No l´hem d´obligar a menjar, al nen. Salut afirma que insistir que s´acabi el plat pot causar sobrepès i trastorns alimentaris.
Aquest és el títol d´un article publicat a La Vanguardia el passat dimarts 8 de març. Un títol, que per la meva manera de pensar, és confús i pot donar lloc a malentesos.
L´article cita textualment frases com:
- Cal respectar la sensació de sacietat del menor i acceptar quan diu prou, ja que té capacitat innata per regular el seu propi consum d´energia.
- És preferible posar poca quantitat al plat i que repeteixi si no en té prou que omplir-lo i obligar el nen a menjar-s´ho tot.
- Després d´uns anys d´investigació «Sabem com s´han d´elaborar els menús infantils perquè siguin equilibrats i saludables, per tant, cal respectar la sensació de sacietat des dels nens».
- Els adults han de proposar què, on i quan menjar, però els nens han de decidir quant.
- En edat adulta acabem acceptant gairebé tots els aliments; no s´ha de tenir pressa.
Cadascuna d´aquestes frases estudiades de manera aïllada, no em criden l´atenció. És més, les trobo força assenyades. Però quan les relaciono amb el titular de l´article, hi veig moltes mancances. Anem a veure en detall cada frase:
-
Cal respectar la sensació de sacietat del menor i acceptar quan diu prou, ja que té capacitat innata per regular el seu propi consum d´energia.
Cert. Però quantes vegades els nens diuen que ja en tenen prou i al cap de vint minuts demanen alguna cosa de menjar perquè tenen més gana? Segurament allò que se´ls ha posat al plat no els ha fet el pes i no n´han menjat com haguessin menjat d´una altra cosa.
Reflexió: Què es fa en el moment que el nen diu que té més gana? Se li dóna alguna cosa més? Potser allò que ha sobrat del plat? O se li ofereix alguna cosa que li agradi, perquè pensem que no ha dinat massa bé?…
-
És preferible posar poca quantitat al plat i que repeteixi si no en té prou que omplir-lo i obligar el nen a menjar-s´ho tot.
Totalment d´acord. Em molesta profundament quan els plats es serveixen plens de menjar. Només de veure tanta quantitat de menjar ja queden farts sobretot si no els agrada gaire. Si les quantitats són més petites, per ells els serà més fàcil acabar-se´l i sentir-se orgullosos. A més, s´ha de tenir en compte que hi ha nens que tenen menys gana que altres i per ells acabar-se el plat és un esforç enorme. Hem de conèixer bé al nen i no comparar com menja respecte altres nens de la seva edat.
-
Després d´uns anys d´investigació «Sabem com s´han d´elaborar els menús infantils perquè siguin equilibrats i saludables, per tant, cal respectar la sensació de sacietat des dels nens».
-
Els adults han de proposar què, on i quan menjar, però els nens han de decidir quant.
Potser és cert que els nutricionistes que valoren els menús escolars saben què tenen entre mans a l´hora de fer un menú escolar, però no hem de perdre la perspectiva que els nens només fan un dels àpats principals a l´escola: el dinar. Per tant, si bé és cert que hi ha d´haver una bona educació alimentària en el menjador escolar, personalment, crec que l´educació en la majoria de termes (i no estic dient formació) pertany a les famílies. Penso que l´escola sovint fa prou inventant estratègies perquè els nens mengin més saludablement: no deixant portar brioixeria industrial a l´àpat de l ´esmorzar, fent que un dia portin fruita, organitzant xerrades nutricionals als pares i als nens, treballant amb eines com la piràmide alimentària a les classes…
On vull anar a parar amb tot això? Que el problema principal rau a casa, no a l´escola. Perquè segur que alguna vegada heu sentit la frase de: «Deixo al meu nen/a a dinar al menjador de l´escola perquè així m´asseguro que menja verdura, perquè a casa no hi ha manera».
Penso que els pares tenen moltes més armes perquè el seu fill mengi verdura a casa que a l´escola: coneixen els gustos dels nens, el menjar pot estar recent fet i menjat, poden fer partícips als seus fills a l´hora de preparar una determinada recepta i d´aquesta manera engrescar-los a provar-la, poden dedicar més temps a l´àpat i només han d´estar per el seu fill/s i no per una multitud de nens.
Però quin és moltes vegades el problema principal a casa? Doncs que no es sap amb què omplir els plats!
Es coneix quina proporció han d´ocupar els diferents aliments en el plat? Sabem quants dies haurien de menjar llegums? Ous? Peix? Es combina el sopar amb el dinar de l´escola per tal que l´alimentació sigui el més variada i equilibrada possible?
Vivim en una societat que sembla que la nutrició motiva, sembla que hi ha interès, però moltes vegades ens quedem en coses supèrflues i poc importants per la meva manera de pensar. Poso un exemple: una nena de 10 anys amb rendiment esportiu a nivell de competició, em va dir que la seva mare no volia que mengés pasta a l´hora de sopar perquè «la pasta engreixa». Jo li vaig respondre que el problema no és la pasta, sinó la quantitat que se´n menja, com es cuina i amb què s´acompanya. No és el mateix menjar un plat únic de pasta refinada acompanyada d´una salsa contundent amb carn de porc o de vedella que sopar pasta integral, acompanyada de verdures i amb un peix al vapor de segon plat. En aquest últim cas, possiblement, la «pasta no engreixa».
També hi ha un altre gran problema avui en dia a les famílies: els horaris i les prioritats en com gestionar el temps lliure que tenim. Els pares treballen, arriben tard a casa i no tenen massa temps (o ganes?) de cuinar. Aquí és quan s´obre la nevera i en surt per sopar la primera cosa que hi ha a l´abast: pa amb tomàquet i embotit, un ou ferrat amb patates fregides, una pizza congelada, una pasta amb sofregit (de pot) de tomàquet…
I el tercer problema: mal de caps a la feina, emprenyades amb proveïdors/caps/companys… i de l´últim que es té ganes és barallar-se amb el fill perquè mengi un plat de verdura… Aleshores sovint es busca un recurs fàcil i que no doni més mals de cap.
-
En edat adulta acabem acceptant gairebé tots els aliments; no s´ha de tenir pressa.
Potser sí. Però crec que és important que de ben petits tastin tots els aliments possibles. Evidentment, intentant diferents recursos i maneres de cuinar un mateix aliment per trobar al final la manera que més els agradi. No hem d´esperar que la primera vegada que els nens mengin uns espinacs bullits «a palo seco» saltin d´alegria. Potser haurem de pensar en condimentar aquells espinacs, fer-los amb una beixamel ben lleugera, amb panses i pinyons… Però el que és important és que mica en mica, el nen s´acostumi a noves textures i gustos.
També penso que mai s´ha de forçar a que s´acabin un plat que proven per primera vegada. Ja n´hi haurà prou amb què el tastin. Més val que es quedin amb la percepció que no els ha entusiasmat aquell plat, que no pas que acabin fent arcades!
Per tant, penso que com més aviat s´introdueixin bons hàbits i nous aliments, molt millor. Sovint pensem que hi ha aliments que als nens no els agradaran… Per què? Ho hem provat? He conegut persones que mai han posat un plat d´amanida verda per sopar a taula per tota la família. Simplement perquè pensen que als seus fills no els agradarà. Jo giraria la pregunta: al pare o a la mare els agrada? Probablement no massa. També em trobo amb gent adulta que mai ha provat un bròquil, una col, endívies… Aleshores com volem que els nostres fills en mengin? Jo diria que s´ha de donar la oportunitat als menuts perquè ho tastin. Simplement que ho tastin. Ja insistirem altra vegada passats uns quants dies. És cert que no hi ha pressa, però les coses s´han de provar perquè agradin! Si no ho proven i no ho consideren un aliment «normal» a casa, no podem esperar a què ells els surti la iniciativa de menjar-s´ho.
I com a conclusió final d´aquest article, en trec que, si bé és cert que comenta coses que són coherents, penso que el problema del sobrepès rau en altres coses molt més importants que acabar-se un plat o no: coneixements en l´alimentació, dedicació i paciència. És important que l´escola, educadors i principalment els pares vagin tots a la una, que sobretot es prediqui amb l´exemple i que es gasti més temps amb l´educació alimentària a casa.
